L’ERNESTINA

Tu no tens una cantonada preferida? Jo sí, i no et diré quina però et diré qui:

A la meva cantonada preferida hi viu l’Ernestina, i jo sé ben bé quin és el seu portal, perquè ella sempre hi és. Bé, potser això seria incorrecte perquè de vegades es belluga i va a altres cantonades i a bars que són a prop i demana un sigarrito. Ah!, ja saps qui és? Menuda, bata blava, cabell gris i un bon grapat d’anys!

Sovint ens hi creuem la meva filla i jo, i llavors ella tot ajuntant les puntetes dels dits d’una mà i posant-se’ls als llavis ens envia un petó i diu:

– És molt guapa, eh? Molt!

– Gràcies!

Jo poso cara d’orgull i faig un gest tot assenyalant-me, agraïda perquè m’ha dit maca, i ella clarifica:

– Tu no! La nena! La nena! I obre molt els ullets brillants rere unes ulleres antiquíssimes, i riu, i ric i riem.

Aquesta és la nostra broma recurrent, salvades! Ens hem vist, ens hem trobat, sobrevivim encara a les cantonades del barri.

De vegades la veig acostar-se als turistes amb carona de pena, pregar-los uns euros i tornar cap al seu portal, lleugera i independent. La fornera de la cantonada li dona una barra de pa i li somriu i ella li paga amb un cluc d’ull i l’assenyala i li diu, ara sí a ella, que és ben maca. I és que l’Ernestina il·lumina el barri, i fa una feina important, una d’aquelles feines que ningú no paga, però que tothom agraeix: ella manté la il·lusió que és barri, que els turistes són temporals, que ens coneixem entre tots els veïns i que ens tenim confiança.

I a mi em regala un moment d’àvia i somio que un dia passo pel seu portal amb la meva filla i ens convida a entrar, llavors ens asseiem en unes cadiretes de vímet i ella obre un àlbum molt antic, pelat pels cantons, i ens explica com era aquest barri abans que hi arribéssim, quan era barri. En el meu imaginari ressegueix les fotos de cantonades arrissades amb una ungla vella i esgrogueïda, un mica llarga. El Poblenou, quan la gent es donava una mà, quan es compartien les receptes de cuina entre veïnes i els homes arribaven de la feina bruts i tard. Un temps en què les feines reproductives, avui bescantades, eren reconegudes en la importància que tenen. I les dones les feien amb orgull, i amb goig les mostraven a les altres dones i a les filles.

L’Ernestina em regala un passat que jo no he viscut, i una excusa per poder muntar el trencaclosques que és la història i contar-la a la meva filla, que diu que no quan l’Ernestina li diu que és maca, però que diria que sí d’entrar a casa seva i veure les fotos i tocar-les.

 

L’AMADOR, EL SENYOR DE LES CAQUES

L’AMADOR: EL SENYOR DE LES CAQUES

L’Amador ens tenia boges, feia tants mesos que contemplàvem les quartilles enrevoltades en forma de paperina i clavades a les bonyigues dels gossos. Cada matí en anar a l’escola la meva filla i jo les assenyalàvem: mira mare aquí n’hi ha una, i una altra i mira. Dia rere dia ens preguntàvem, qui serà?; i ens sorpreníem: quina cura, cada dia encastant quartilles, o bé grogues o bé rosades, a les mumfles per tal que la gent no les esclafi amb les sabates i se les emporti de record a la feina o, pitjor encara, deia la meva nena, a l’escola.

Serà una sola persona? Farà ella mateixa les còpies de les quartilles? Què hi dirà a les quartilles-paperina? Perquè cap de les dues ens imaginàvem agafant-ne una i obrint-la; la sola idea de la fortor ens feia venir basques.

Però vet aquí que un dia, tot just havent deixat la meva filla a l’escola el vaig veure: era un home petit que sortia d’un patí a prop de casa nostra abillat amb un pal, una galleda i un grapat de quartilles sota el braç, no vaig poder evitar seguir-lo i fixar-me com amb el pal, al que hi havia afegit una punxa, anava recollint papers i plàstics del terra i els dipositava dins de la galleda. De manera ràpida i eficaç es desplaçava pel carrer netejant-lo, i quan detectava una caca: txas! Hi enrotllava una quartilla sense parar esment en si l’agafava rosa o groga.

Vaig tornar a casa amb la sensació satisfactòria d’haver descobert el misteri. Però de sobte em vaig sentir desagraïda, hauria d’haver-m’hi acostat i dir-li que moltes gràcies, de part nostra i de les nostres soles de les sabates, sobretot de les d’estiu. Hauria hagut de donar-li la mà franca, més enllà que a mi no m’agradi donar la mà a desconeguts que claven coses a caques de gos.

Però no ho havia fet i potser trigaria mesos a tornar-me’l a trobar. Així que vaig agafar un paper molt bonic que tenia, un d’aquell amb flors i fulles enganxades, fet a mà, i li vaig escriure el següent:

Moltes gràcies per avisar-nos a tots els veïns i les veïnes d’on hi ha caques de gos, espero de cor que siguin de gos. Gràcies per evitar-nos el tràngol d’haver d’arribar a la feina, o pitjor encara a l’escola, amb la fortor enganxada als peus o les sabates. Moltes gràcies Senyor Veí! Fa vostè una feina necessària.

Vaig posar això amb lletra prou gran per si l’home no hi veia gaire, ja que era un home d’edat. Orgullosa de la meva nota i d’haver-li posat majúscula a Senyor i a Veí, i d’haver repintat la paraula necessària; vaig doblegar la nota i em vaig dirigir cap al patiet que portava a casa seva. La barrera estava oberta un badallet, així que tot empenyent-la, hi vaig accedir. Hi havia dos portals a dins, però en un se sentia la remor d’un bebè ploraner i vaig assumir que seria l’altre. Amb cura, vaig deixar la nota a l’esglaó de l’entrada i vaig sortir a poc a poc. En aquell moment i tot just al llindar de la porta del Senyor Veí, un gran danès va deixar anar una cagarada gegantina i calentona, en forma de coca bamba, el seu propietari em va ullar i mesurant la meva poca feresa, va passar olímpicament de recollir-la. Al cap d’un instant vaig sentir algú que xisclava:

– Eh! Eh! Què és això?

I davant de la meva perplexitat el Senyor Veí va sortir de la seva porta i va clavar la meva nota de paper fet a mà amb fulles i flors seques al bell mig de la cagarada encara fumejant.

Més enllà de les festes

Jo pensava que parlava amb la senyora que neteja els vestuaris. Una senyora que per cert fa molt més que netejar vestuaris. L’Eloïsa, que és com es diu ella, neteja, troba les coses que perdem les usuàries, dóna conversa a totes les persones grans, i més important encara: posseeix una arma destructora de cadenats, sense la qual més d’un dia marxaríem a casa en calcetes…o sense.

L’Eloïsa, però, no hi era i l’Enriqueta, a qui jo sentia parlar i no podia veure, deia el següent:

– Hi esteu tots convidats! Són festes i m’agradarà molt que fem com tots els anys! No, no cal que porteu res, la vostra presència és el millor regal! Ernest, germà meu!, no t’oblidis de posar-te els bessons que et va regalar el pare, no!, no posis aquesta cara, són cars, sí, però l’ocasió s’ho val! I tu germana meva, Mercè!, pensa a venir ben pentinada, els rinxols que tens t’han traït sempre! Tota la vida has semblat despentinada! Tant si val, si ho necessites véns una mica abans i t’ajudo!, ja saps que tinc aquella laca miraculosa, que fixa els cabells dies i dies! Jajajaja!

Ara, ja curiosa, vaig apropar-me al mirall del vestuari fent veure que em maquillava i la vaig veure sola l’Enriqueta, a mig vestir, amb aquell cos d’anys, fet plec a plec, amb dos pits magnífics, que haurien alletat al manco tres o quatre criatures tranquil·lament…I aquells cabells platejats, perfectament pentinats amb clenxa al costat. L’Enriqueta no em veia, estava molt ocupada posant-se les mitges. Arribar-se als peus, a l’edat de l’Enriqueta és, com a mínim, heroic! Potser per això, havia deixat de parlar, per concentrar-se en entrar dins d’aquelles xarxes minúscules de color carn, on hi posava uns peus deformats per anys de calçat massa estret.

Em vaig maquillar una mica, i no vaig voler engegar l’assecador de cabell, per no delatar la meva presència. Ara l’Enriqueta, ja gairebé vestida, començava a parlar un atre cop:

– I tu, Caterina! És clar que has de venir! I potser sí que et demanaria que portessis una mica de vi dolç! I carquinyolis! Hi haurà torrons, no posis aquesta cara, i no, no ets l’única que portarà quelcom! Què no veus que també vindran l’Eusebi i la Conxita del tercer segona, i ells porten sempre polvorons! Que no filla!, que tu per mi també ets com una germana! El que passa és que als tetes em feia il·lusió dir-los que no portessin res! Bueno, bueeeno, doncs res, no portis res, estimada! Ja farem amb el que tinc de dolç per casa! Qüestió que vinguis i ho facis a gust, amb al·legria!

Ara ja entrava l’Eloïsa, i en sentir-la també es va returar. Em va mirar i va somriure amb tristesa i negant subtilment amb el cap. Després es va adreçar a l’Enriqueta:

– Què Enriqueta, ja ho tens tot enllestit per aquesta nit?

– Sí!, gairebé sí! Em falten tres o quatre detallets, com ara la salsa de mostassa i…oh!, potser tu sabràs on puc trobar petxines d’aquelles gegants per omplir amb l’arròs de peix…

– Ui! Doncs jo no ho sé – Va fer l’Eloïsa – Però si vols, li ho pregunto al peixater de la Pepa, ell sempre porta de tot per Nadal!

Amb tot i amb això, l’Enriqueta havia acabat de vestir-se i es col·locava els cabells amb mestria, orgullosa de la seva cabellera curta però abundant.

– Sí, fes-ho i em dius el què! Ara ja sí que vaig tirant. – L’Enriqueta va agafar la seva maleteta amb rodes i va tirar cap a casa. Un cop allà, es va adonar que no havia agafat la clau, així que va picar el timbre de la porta.

Va obrir el seu marit, l’Albert, amb el cap torçat i fent cara de t’has tornat a deixar les claus. Ella no li va fer ni cas, va entrar fins a l’habitació, va obrir la maleteta i va cridar:

– Albert! Mira que tinguem prou copes de cava i de vi per tots!

– Enriqueta, quan serem aquesta nit?

– Contant els nens, els veïns i els meus germans, ben bé serem vint!

L’Albert va somriure entendrit, un altre Nadal posant taula pels vius i pels morts, deu i deu. Fins al dia d’avui: empatats.

A quantes persones que estimo parla la mar?

El mar ha recorregut la meva vida. Davant de tot el que he sigut i mentre creixia, hi havia sempre el mar. Casa meva és dalt d’un penyal i quan hi penso, no penso en les parets ni en els mobles, només penso en el port. Aquell finestral enorme, el finestral que es repeteix a cada pis i es torna terrassa al pis de dalt, ho és tot. L’aigua calma, els vaixells, els núvols que ara vénen ara no vénen i el sol. La pluja que ho pinta tot de gris, l’estació marítima i es pedro’s boat…tot això que ens ha vist créixer i decréixer com a família… ha testimoniat tantes coses.

Aquest estiu, al ventanal que em correspon a l’agost hi vaig contemplar la tramuntana, la sortida de deu sols, l’arribada de set vaixells, i la pujada i baixada, per la costa Des General, d’innombrables persones que volien esbrinar qui era aquella dona, aquelles dones, que observaven des dels finestrals i que són les dones de la meva família.

A diferència dels altres estius, aquest any el finestral ens tornava la mirada i vaig somiar que era el mar qui per fi ens contemplava…Generacions de mirades intenses caient al mar i de sobte el mar tornant l’esguard cap a nosaltres! Vaig pujar corrents, al primer pis, a dir-ho a la meva mare:

– Ma!, en serio!, ara ens mira es port!

– Que dius reina?

– Es port! en serio ma, ens mira! Fixa’t-hi bé!

I la meva mare que és una dona pausada, tranquil·la, i que ens estima fins a la darrera conseqüència, es va aixecar i va anar a poc a poc fins a l’habitació que obre els ulls al mar, va agafar el ventall en una mà i, sense obrir-lo, es va quedar esguardant l’aigua, fascinada. Jo l’acompanyava dreta darrere la seva esquena, nerviosa i pensant: que se n’adoni! Que se n’adoni!

Era important perquè el meu pare s’havia assegut sempre a mirar el port. Quan ja va ser gran i quan no sabíem que li quedaven pocs capvespres ho feia encara més, s’asseia i contemplava el mar, es port, en silenci. I nosaltres, que pensàvem que era etern…dèiem: Què deu pensar? Per què mira tant el mar?…I quan un dia li vaig preguntar, em va mirar somrient i es va arronsar d’espatlles així com dient que no hi havia una resposta per a tot.

I va seguir passejant els ulls pel blau del port.

Mon pare, l’home davant el mar.

Així que quan vaig veure que hi havia una raó vaig estar molt contenta! El mar et mira, et contesta. I no, no ho fa amb grans paraules, ni amb paraules humides, ni salades. El mar et contesta amb un so. Potser una música lleu, d’aire damunt les onades, una cançó de vent que aquest any al ser set dies de tramuntana vaig arribar a entendre. Per fi.

– Què dius que diu, mona?

-Açò ma: que la mar contesta!

– Bé, posem que contesta…i què és que trobes que contesta?

– Jo? A vam…contesta amb música i amb harmonia…i…

– Idò açò és reina. Es port escolta, posa pau i ordena, aclareix ses coses que turmenten s’ànima, les posa a puesto.

– Ah! I és açò que fas aquí davant? Tantes hores… ma…

– Açò  és.

De la mateixa manera pausada, quasi rítmica, que mo mare havia agafat el ventall … el va deixar per observar-me, serena, i va somriure d’aquella manera pillastre que somreia quan jo era una nena i me volia fer riure: un somriure jove en una persona gran. I sense dir res més, va seguir mirant el mar.

Vaig baixar les escales que duen a la planta baixa i no em va sobtar veure-hi al meu company, assegut davant el finestral amb un llibre a la mà i la mirada perduda a l’aigua.

A quantes persones que estimo parla la mar? 

27 de setembre de 2016

7.30 – Em desperta el meu company, de pis, de llit, de vida, de bregues…

No aconsegueixo moure’m. Porto enganxat a les parpelles el record brillant i lluminós d’un somni que em corroeix des de fa anys: la meva terra cridant-me, fent-se la coqueta i engalanant-se amb llums nadalenques perquè la vegi maca. La meva terra cínica que em rep amb vents i males cares i després s’embelleix en el record. Sempre.

M’arrossego fins a la cuina on el meu company renta els plats, com tots els dies m’abraça molt fort emmarcant el meu moment preferit del dia, moment en el qual em sento nena una altra vegada, el meu nas olora el seu pit i m’obstino a robar-li encara un segon més. No, no vull deixar-ho anar, encara no.

Prenc un cafè horrorós que no em desvetlla sinó que em desperta la mala llet. M’assec al sofà i repasso tot el que he de fer durant el dia.

De cop arriba saltant i corrent la meva petita, se’m posa damunt en una postura impossible, vull retenir-la un moment, abraçar-la com quan era un bebè, aturar el temps i que em deixi besar-la! No em deixa, s’aixeca, em trepitja, vessa el meu cafè i m’explica atropelladament els seus somnis. No, penso, que no s’acabi aquest moment. Voldria retenir-los a tots dos amb el dia, aquesta hora mínima on tot comença i acaba.

Es trenca precipitadament el desig i s’encadenen els fets: rentades- vestides- adéu al pare- corrent al col·le- menjant pel camí- sigues feliç i juga al que vulguis amb qui tu vulguis, no et deixis manar, li dic. Riu, em diu manaire tu, qui ho diu ho és i surt saltant feliç.

De sobte sóc a la piscina, submergida en el blau i agraint l’aigua fresca! Nedo per viure. Necessito l’aigua i quan no puc anar al mar la piscina m’humiteja el consol. Nedo el temps que vull i sol ser molt poc, nedo compassadament, gairebé sempre d’esquena, imaginant que hi ha algú que em mira i pensa que ho faig bé. Amb l’escriptura em passa el mateix: escric poc, i com em dóna la gana i amb el desig que algú pensi que ho faig bé.

Després compro, ho faig amb remordiments: tot el que compro és sospitós de ser letal: la llet de vaca immòbil i torturada – la carn d’altres bèsties obligades a viure entre barrots i no moure’s perquè la carn sigui tova – galetes: sucre que farà que les nostres cèl·lules canceroses es multipliquin a més velocitat… Formatge…fet de llet d’aquelles pobres vaques. Pa…no cal ni pensar-hi. Amb la bossa de plàstic no degradable i una culpabilitat gegantina marxo del súper gairebé plorant.

Endreço la casa. Poso una rentadora, trec el rentavaixella, miro la nevera i me’n faig creus de la merda que hi ha allà a dins. Tot s’enganxa. Penso que l’he de netejar. No la netejo, em falten dues coses per fer-ho: ganes i temps.

Vaig cap a l’ordinador a escriure un conte, em trobo amb un correu que em demana que escrigui el dia 27 de setembre, és avui. Ho faig. El correu és d’una amiga de veritat. No voldria decebre-la.

El deixo només començat. Ara he de sortir a comprar tot el que m’he deixat la primera vegada. Sóc una persona perseguida per milers de personatges, no puc fer les coses d’una vegada perquè sempre hi ha algun d’aquest que se’m posa a parlar. Ara un em diu que no compri aquelles bosses de tela, que són massa econòmiques i deuen estar fetes a la Xina per mans minúscules; mans com les de la meva filla, penso. Té raó. No les compro. Vaig a comprar de proximitat. Compro 3 bosses de tela. Pago 10€. Arribo a casa, miro l’etiqueta: made in china.

Discuteixo amb mi mateixa la conveniència de prendre un altre cafè. Me’l prenc. Em cau fatal. Estic dels nervis. Un de tants personatges em diu que no l’hauria d’haver pres. Ni li contesto!

Encara em queda una hora fins a la meva primera classe. La preparo. Proposo dos jocs i un parell d’estructures gramaticals per a les meves alumnes d’espanyol. Endreço la casa encara una mica més, i quan vaig a netejar el bany me n’adono de l’edat que tinc. 43 anys…Em pinto els ulls i em convenço de semblar més jove. Jo mateixa ric. 43 és un número meravellós… menteixo.

Faig la classe. Alumnes noves, un èxit. Per alguna raó els meus alumnes sempre s’ho passen bé. Riem sempre a classe. Aprenen? Jo crec que sí, pero sobretot es senten acollits, acollides. Per què? Doncs perquè els escolto. Sempre els escolto: diguin el que diguin, triguin el que triguin a dir-ho.

Dino. Poc o massa, no ho acabo de saber. Miro mentre dino una sèrie vergonyosa: la riera. Dino sempre sola i sempre mirant la riera…Foto pena. De vegades algú em convida a dinar i dic que no…imagina’t per què…

Vaig al centre on dono classe a adolescents. Encara no tinc gairebé classes. Així que faig promocions a les xarxes, cartells, parlo amb els pares dels nens i nenes i els dic que els ajudarem. És així, els ajudarem a aprovar assignatures que no tenen cap sentit i que no els serviran per a res en aquesta vida. Això darrer no ho dic, normalment.

M’hi sento molt bé amb els adolescents, jo vaig ser-ne una de ben difícil i no em molesta si vénen emprenyats, els entenc i sobretot els escolto. Ells saben que hi sóc per ells, no pel sou que és una misèria.

Surto a les 19.30, vaig caminant cap a casa. Encara m’aturo a comprar alguna cosa terrible com ara patates de borsa, fregides amb oli de palma. No cal parlar-ne.

Arribo a casa i ve corrents la meva filla i em demana moltes coses, que li doni, que li faci, que li compri, que li digui, que li cusi i que jugui! Jo rebufo, intento abraçar-la un altre cop sense èxit. En la seva qualitat esmunyedissa ha tornat a desaparèixer d’entre els meus braços famolencs.

El meu company em mira, somriu i em dóna un petó, ara mínim. Les abraçades són cosa del matí.

Parem taula i sopem, parlem i tots volem parlar d’alguna cosa. Ens atropellem. Tota l’estona. Jo sempre vull parlar més del que em toca. És igual. Escolto.

Hora de dormir. Avui tampoc vol que li conti contes, la meva petita. El pare, diu. Jo recullo i ella escolta històries de superheroïnes de cuixes i mides magnífiques. Jo recullo, entro, li faig una abraçada i un petó. Em pregunta si Superman pot matar un elefant, li dic que espero de cor que no pugui.

Els miro els dos i penso que això és la felicitat.

Decideixo no mirar cap sèrie avui, vaig a dormir i llegeixo un conte de Víctor Català… La seva prosa em trenca l’ànima i si no estigués tan cansada, m’aixecaria jo mateixa a escriure, malament i per viure.

Bona nit, 27 de setembre.

LA CUINA DELS CONCEPTES

A la cuina dels conceptes hi ha llibres i una olla enorme on es couen les paraules i les frases, moltes d’elles subordinades.

El Pensador núm. 1 diu que està tot dit, però no es belluga de l’olla dels conceptes i hi afegeix amb gest malhumorat, lletra a lletra, això que acaba de dir:

– Està tot dit – diu mentre remou amb la cullera gramatical tot el que hi ha allà a dins.

– Això també està dit – Diu el Jove Filòsof, metre afegeix una mica de memòria.

– Molt bé, molt bé, així doncs ho diré d’una altra manera, consent el Pensador núm. 1: – No hi ha res nou a dir – Sentencia orgullós i quan està a punt d’agafar la cullera sintàctica i remenar la mescla, arriba l’Antropòleg i diu:

– Això ja ho va dir el Dr. Tothusap – El Pensador núm. 1, obre una cervesa i prova d’empescar-se una altra cosa.

A fora sonen les sirenes de policia, i per la finestra trencada del menjador hi entra l’olor de fum del carrer. Hi ha hagut un incendi molt a prop de la casa on hi ha la cuina dels conceptes.

– És essencial redefinir el concepte de redefinició – Diu un cop acabada la cervesa el Pensador núm.1 tot fitant la resta dels personatges del conte.

Els Pensadors 2, 3 i 4 aplaudeixen molt fort i del soroll que fan les seves mans clapejants no senten el crit ofegat d’una dona desesperada tot just al costat de casa seva.

– Redefinir, què vols dir amb això? – El Pensador núm. 5 s’ha assegut amb les cames creuades i encén una cigarreta tot tombant una mica al cap i fitant l’Antropòleg amb qui sempre es baralla.

L’Antropòleg caça la mirada al vol i abans que el Pensador núm. 1 pugui contestar diu:

– Si us plau, redefinir és senzillamet recontextualitzar un concepte, encaixar-lo millor, polir-lo perquè càpiga aquí i ara – Satisfet de les seves pròpies paraules, obre la nevera i en treu una cervesa.

 

De l’olla dels conceptes en comença a sortir una mena de ferum que ningú no sent. De sobte entra el Vell Filòsof i obrint molt els ulls mira els Pensadors i tot posant-se les mans a la cintura els etziba:

– No! No i no! Ho heu tornat a fer! Heu trencat els conceptes i els esteu cuinant una altra vegada? Quants cops us he d’explicar que això no es fa. Si era als llibres, era bo! Si estava imprès, era vertitat i NO ES TOCA!

– Diu tot això augmentant el to de veu fins al punt que només es sent un crit enorme, cosa que enerva els Pensadors, habitualment tranquils. L’Antropòleg que sempre es baralla amb el Pensador núm.5 avui té un mal dia, així que veu l’ocasió i tot fitant el Vell Filòsof li llança les següents paraules:

– Ets vell, estàs passat, acabat, fa segles que no t’enteres. Això que manen els vells és cosa d’altra època, d’una altra civilització! Diu això en veu molt alta, tan alta que gairebé no es sent res més en tota la cuina.

El Vell Filòsof gira cua i fuig, no pot més, no els aguanta! Avui en dia tot és cosa de fer i desfer, tallar i enganxar, dir el que ja s’ha dit i … Marxa prometent-se a si mateix no tornar més.

Algú interpel·la l’Antropòleg i li diu que això no es fa, i menys a una persona gran i de la talla del Vell Filòsof. L’Antropòleg se les té ara amb aquest Pensador de qui ni recorda el número. A poc a poc es van afegint a la baralla els altres Pensadors; a veure qui crida més i qui la diu més grossa.

Els crits els impedeixen sentir com un home mata a trets un altre just al portal de casa seva.

Estan molt emprenyats tots, el Vell Filòsof sempre entra d’aquesta manera, fotent crits i desbaratant tota la feina que fan els joves Pensadors. En plena trifulga entren 3 Filòsofes i una Antropòloga:

– No sabeu fer altra cosa que barallar-vos, a veure qui la té més grossa – diu molt fluix una d’elles, la més jove.

– Tens raó, sempre igual i s’han tornat a oblidar de posar la qüestió igualitària – diu la més gran tot rectificant el contingut de l’olla amb una mica de feminisme i igualitarisme.

 

– És veritat! – La Filòsofa Morena no pot evitar ajupir-se per endreçar la llauna que ha caigut a terra.

– Ni la toquis! – Crida l’Antropòloga de Gènere i li treu la llauna de la mà, llançant-la més enfora.

– Què fas? – L’Antropòleg fita l’Antropòloga de Gènere i l’acusa de deixar-ho sempre tot per terra. – Ets tope desendreçada – Li diu. Ella el mira i li escup a la cara un concepte: – mas-clis-ta!

L’altre s’emprenya molt! Ja hi tornem a ser! El Vell Filòsof, que ha tornat en sentir tants crits, intenta posar pau, però en comptes de parlar escridassa a tots els de la cuina.

– On éreu? On éreu quan intentàvem resoldre la qüestió de la redefinició? – Diu, implorant la comprensió de les seves col·legues, el Pensador número 1. Ens ha costat molt i si haguéssiu estat aquí… Les seves paraules, en un to massa baix, ningú no les escolta.

L’Antropòleg no pot més i li pega una bufetada amb la mà plana i sense dir ni mu. Això anima a tots els de la cuina que comencen a pegar-se i insultar-se alhora! Es tiren les cadires al cap, bolquen la taula on hi ha les llaunes de cervesa buides, el cendrer i els llibres. El Vell Filòsof torna a fugir. La Filòsofa més jove el segueix com una fletxa. El Pensador número 1 i el número 2 roden per terra estirant-se els cabells. L’Antropòleg s’ha pegat un toc amb la vora de la taula i roman al terra esmorteït.

Del soroll que provoquen no senten com a fora els treballadors i les treballadores de la ciutat es manifesten i fan una casserolada per protestar contra la turistificació de la ciutat i el consegüent increment del preu del sòl.

La baralla dura massa. Algú dóna un cop molt fort a l’olla que cau al terra, l’aigua i els conceptes s’escampen per tot arreu, ara ja realment incomprensibles. El Pensador núm. 2 ha agafat un llibre del terra i el llança contra el Pensador número 3, amb tal mala traça que va a parar sobre el foc encara encès i ara sense l’olla a sobre. El llibre es crema i fa una flamarada que pren als estris de fusta de la cuina, el foc puja per les cortines de la finestreta i, de mica en mica, per tota la cuina.

A poc a poc els Pensadors se n’adonen: Antropòlegs i Antropòlogues, Filòsofes i Filòsofs; surten, ajudant-se mútuament, de la cuina embolcallada en foc i fum. Surten del pis quan les flames han arribat gairebé a totes les habitacions. Quan arriben a baix de l’escala es compten uns a les altres i quan veuen que hi són tots s’abracen acollonits i penedits. Al carrer els de la casserolada omplen les casseroles d’aigua per tal d’ajudar als bombers a qui algú ha cridat. A terra encara hi ha el cos tapat amb paper daurat de l’home mort a trets. Al seu costat la dona a qui algú atemoria està prestant declaració tremolosa i insegura.

Algú pregunta al Vell Filòsof si pot ajudar en la declaració de la dona. Ell no en sap res d’aquesta dona.

– Però què diu? – Ella el mira esglaiada i assegura al policia que són veïns des de fa més de cinc anys!

Algú demana a l’Antropòleg que se les té sempre amb el Pensador núm.5 si pot identificar la dona. Ell la mira un cop, dos cops, tres…i diu que no l’ha vist en sa vida.

– Però… Però… – Quequeja la pobra dona, que ja no està atemorida sinó que creu que tot és un mal son. Són veïns, l’ha d’haver vist alguna vegada… El policia mira ara la dona amb suspicàcia, potser no és del tot cert el que ella explica… Pensa això tot acariciant-se la barbeta i empetitint els ulls en un gest estudiat.

– El cos de l’home mort a terra encara està calent. Algú pregunta al Pensador núm.2 que on era, quan ell diu que al cinquè segona, li demanen què ha pensat quan ha sentit els trets. Ell diu que quins trets. L’investigador no se’n pot avenir. Li diu si ha reparat en el cos mort a terra. El Pensador núm. 2 es gira i queda estupefacte: no havia vist mai un mort tant d’a prop. La perplexitat l’impedeix la paraula. L’investigador prova de preguntar a la Filòsofa Morena que confirma la tesi del seu col·lega i diu que, efectivament, no han sentit res a la cuina. Estàvem treballant, diu mirant cap a un altre lloc .

Ara ja fa una estona que el foc ha cessat. Els investigadors i la policia volen que els Filòsofs, les Antropòlogues i tota la penya del cinquè segona els acompanyin. Tots junts són ben bé una vintena. Caminen en silenci rere l’autoritat, abraçats de dos en dos. N’hi ha uns quants que van en sabatilles, arrossegant els peus. L’Antropòloga Feminista fa notar a la seva companya de caminada que els homes van davant, l’altra la mira i subtilment l’ajuda a avançar-los.

Passen tota la nit a comissaria intentant aclarir els fets.

Com més parlen menys s’aclareixen els fets.

A poc a poc arriben a comissaria els amics i familiars de l’home mort a trets. Miren arreu cercant de carregar les culpes a algú de la penya del cinquè segona. Res. La confusió regna.

Després de dotze hores de preguntes sense resposta, els investigadors i la policia envien a casa tota la penya. Se’n fan creus. Per sort l’hostessa que viu al quart segona ha pogut donar una pista: amb la festa que tenien muntada els de dalt no és estrany que no sentissin res. Això obre la porta a la penya del cinquè segona que marxa conjuntament cap a casa a descansar.

Quan arriben a casa, no tenen casa, així que preguen a l’hostessa del quart segona que els deixi dormir una estona a casa seva. L’hostessa, que és un àngel, els obre la porta i els ofereix cafè.

Dormen tot el dia.

A la tarda, quan s’enfronten amb la seva casa cremada, es miren uns als altres. Cerquen entre les restes una capseta metàl·lica que sembla que no ha parat mal. D’allà dins en treuen un grapat de monedes. La Filòsofa jove conserva un parell de fulls a la butxaca i el Vell Filòsof sempre porta un llapis a la mà.

Baixen al bar de sota de casa, demanen una cervesa per hom i comencen a treballar:

– On ho havíem deixat? La redefinició…

– Sí, això, això! L’Antropòleg s’anima decidit avui a col·laborar amb el que sigui! El que sigui que faci falta realment.

 

COM S’ESCRIU EN MENORQUÍ?

Açò me demana ella…i jo li dic que si ho ha de menester, n’hi puc mostrar! Enguany ha fet sis anys i com que ha après a escriure, ara, me diu, ho vol fer en tots es idiomes que sap: menorquí, sevillanU (diu juntant es llavis en una besada) i catanyol que és sa llengu que ella xerra.

Ale idò, partim! La mir i li dic molt sèria:

-Es menorquí s’escriu amb molta estima, anant alerta que hi soni una brisa de fons, feta de totes ses esses que duu. Es menorquí és una llengu preciosa i musicada, feta as sol i as vent, a poc a poc i amb bones. Sense frisar.

-Aaaaahhhh! – Ella obre molt es uis que té blau cel i me demana d’anar cap a Menorca i aprendre es menorquí allà directament, que és més guaxi. I jo la mir i pens que no n’hem pogut fer ni un d’istiu sencer, que enguany seran tres setmanes, però que no és res comparat amb es istius nostros. I m’entra aquella cosa que se m’aferra a s’ànima i pens en Punta Prima i aquelles nits, a sa porxada, contant ses estrelles d’un cel esplèndid! I com érem as carrer fins que era de nit! I li cont, i ella me mira i riu.

-Quina morra! – Diu sa meva fieta – A Barcelona no s’hi val estar sola as carrer! – I és ben cert que ni amb deu anys anirà a escola tota sola, mesquina.

I jo me’n record de com nàvem de ben petites, totes soles, a sa botiga: a ca na Maria, a comprar mitges llunes d’aquelles de sucre per fer sa bereneta! I dolces per ses festes! I que les compràvem més que res pes colors que tenien.

I ara pens que ni les ha provat ella ses dolces, i me ve una idea i pens que seria cosa de fer-ho i prou, nar cap allà i fer-hi tot s’istiu sencer! I llavò me’n don compte que tenc feina i sa feina que m’ha costat tenir-la i ara deixar-la seria un disbarat i …

-Maaaa, ara penses en menorquí? – Ella continua amb s’idea seva i no me deixa estar en quietud i pensant, clar.

-Ara i sempre estimada, tu què et penses? – Li dic, i és una mentida perquè de vegades pens en menorquí, de vegades en català, de vegades en castellà i de vegades ni ho sé…Fa com de mal dir…

-Jo no en sé… – Respon enjugassada i confosa, i me posa aquella carona de fieta pilla i jo l’agaf en braç i pens que pesa un quintal! Al·lots! Com ha crescut!

I ara me revé sa tia Teresa que me va ben dir abans de partir cap a Barcelona sa primera vegada:

-No te n’oblidis mai de ses teves arrels, déu mus en guard! – I va somriure amb aquells uis que tenia que reien tot sols i jo vaig quedar pensant en unes arrels enormes que anaven per tot el món, i que de qualque manera em tornarien, es dia que ho hagués de menester, a ca nostra.

-Maaaa! Aixines?  – Sa fieta me mostra un fui de paper ple d’esses per tot. Mentre jo xerrava ella ha dibuixat caragolets de vent de color blau cel, i hi ha afegit sa lletra esse damunt de cadascun en un altre color blau més fort.

– Idò, açò mateix! M’agrada molt es dibuix, te sembla blava Menorca?

– Sí ma, a jo me sembla molt blava Menorca, amb s’aigu i es cel que veim de ca sa iaia i tot és blau molt blau molt blau, a que sí?

– És ben cert reina, a jo me fa s’efecte de blau i de sol – Li dic, i ella tot d’una agafa un retolador groc i me pinta un bon sol damunt es blau, que, clar, queda verd…

– Oh! – Diu esglaada – Ma, blau i groc fan verd – M’informa i queda ben satisfeta des descobriment i va corrents a veure son pare i li mostra.

I me torn a quedar tota sola, ara sí pensant en menorquí, i me torna a agafar aquella mà invisible, que pens que deu estar feta de vent i que sembla que m’estira una mica cap endarrere i una mica cap a casa. I me’n don compte que aquesta Barcelona replena de gent és ara ca meva…I no ho puc evitar i me cau una llàgrima. I llavò ella torna i m’abraça i me diu t’estim en menorquí. I jo m’aixuc sa llàgrima i vulguis o no me sent feliç, perquè és ella sa meva arrel, pens…

I llavò se’n va i juga en totes ses llengus que coneix, i torna i jugam a allò de en la calle 24. I mus feim un bon embolic de mans i braços i s’espassa s’enyorança i ja tornarà…un altre dia…

Bon ball tenim!

Un conte per a l’Iu

L’Iu tenia por. A les nits quan es feia fosc no volia de cap de les maneres anar-se’n a dormir sol. Era per això que cada nit, un dia la mare, un dia el pare, l’acompanyaven al llit.

A l’Iu n’hi contaven dos de contes totes les nits. Contes molt ben escollits perquè no fessin por al nen. Però l’Iu seguia tenint por. I no era por de res en especial, era aquella por que coneixem molt bé els adults: por al que pugui passar.

La por de l’Iu era una por a I si…

I si … Vénen lladres?

I si … S’obre la porta amb el vent i entra un ocell enorme?

I si … Em desperto a la nit i el pare i la mare no hi són?

I si … No surt demà el sol i és de nit per sempre?

Totes aquestes inquietuds tenia l’Iu. Així que amb molta paciència totes les nits el pare o la mare l’acompanyaven fins que s’adormia.

Vet aquí que un dia, el pare i la mare van sortir, no ho feien sovint però de tant en tant li demanaven a la veïna si podia fer-se càrrec del nen i ells dos sortien a sopar i a fer una volta. Aquella nit, una nit preciosa amb la qual s’encetava la primavera, l’Iu estava inquiet. No li venia gens de gust quedar-se sense la mare i el pare, precisament aquella nit… Els va dir.

-Per què dius precisament aquesta nit, Iu?- Van preguntar-li els pares.

-Doncs… Precisament avui…jo… preferiria que no marxéssiu perquè TINC POR que no comenci la primavera…i…

Pare i mare es van mirar resignats, van fer un bon petó al nen i es van disposar a marxar, tot dient-li a la veïna que li contés NOMÉS DOS CONTES i a l’Iu que no patís, que la veïna el cuidaria beníssim i que la primavera començaria igualment.

La veïna que era una dona molt gran de nom Margarita, va ajudar l’Iu a acabar-se el sopar, el va acompanyar mentre es rentava les dents i veient que el nen no tenia gens de ganes d’allitar-se, li va preguntar:

-Iu, que hi ha alguna cosa que vulguis fer abans de dormir?

-Margarita jo no vull anar a dormir – va dir ell.

-Molt bé, molt bé, doncs què et sembla si sortim al balcó una estoneta, i ens acomiadem del dia?

-Com?

-Sí! si vols abans de dormir diem bona nit a totes les criatures del bosc i la ciutat, d’aquesta manera sabran que vas a dormir i ningú no gosarà molestar-te.

-Ah sí? Sí!, molt bé! – va respondre el nen entusiasmat.

-La Margarita va trigar una mica a obrir la porta del balcó, era una d’aquelles portes de vidre, corredisses, de les que sempre s’enganxen. Quan per fi i amb molt d’esforç la bona dona va poder-la obrir, van sortir al balcó a contemplar la nit.

-Bona nit, lluna! – Va dir la Margarita decidida en veu força alta. L’Iu la va mirar atordit i va seguir:

-Bona nit, estels – Va dir l’Iu fluixet, amb una mica de vergonya.

-Bona nit, ocells petits i ocells enormes! – Va dir la Margarita ara amb la veu més forta encara.

-Feliç nit, pors – Va dir l’Iu ja més decidit.

-Feliç nit, I si…! – Va dir la Margarita aclucant l’ull a l’Iu.

I així van seguir per una bella estona, la veïna i el nen, acomiadant-se de tot el que coneixien primer, i del que imaginaven que existia a la nit, després.

L’Iu va dir bona nit al sol, perquè descansés i sortís sense problemes l’endemà, va desitjar feliços somnis als fantasmes, a les criatures nocturnes dels arbres i als sorolls, i fins i tot a la primavera. Als óssos que viuen molt lluny per si n’hi havia algun a la ciutat, i als nens i nenes, amics i companys d’escola, perquè no tinguessin por a la nit; va afegir tot ullant la veïna. La Margarita va dir bona nit als dormissons i els va convidar que els enviessin un so molt plàcid i tranquil per a l’Iu.

-I què són els dormissons, Margarita?
Els dormissons són els minúsculs éssers de la nit que conformen la son. Si els desitges feliç nit, ells teixiran un so plàcid per tu, sense pors, només fet de somnis meravellosos.
I així va ser com l’Iu va anar a dormir més tranquil aquella nit. La veïna Margarita li va explicar NOMÉS DOS CONTES, i abans d’acabar el segon l’Iu dormia plàcidament.

Els dormissons es van encarregar que no es despertés en tota la nit i que aquesta fos plàcida.

L’Iu tenia por. A les nits quan es feia fosc no volia de cap de les maneres anar-se’n a dormir sol. Era per això que cada nit, un dia la mare, un dia el pare, l’acompanyaven al llit.

A l’Iu n’hi contaven dos de contes totes les nits. Contes molt ben escollits perquè no fessin por al nen. Però l’Iu seguia tenint por. I no era por de res en especial, era aquella por que coneixem molt bé els adults: por al que pugui passar.

La por de l’Iu era una por a I si…

I si … Vénen lladres?

I si … S’obre la porta amb el vent i entra un ocell enorme?

I si … Em desperto a la nit i el pare i la mare no hi són?

I si … No surt demà el sol i és de nit per sempre?

Totes aquestes inquietuds tenia l’Iu. Així que amb molta paciència totes les nits el pare o la mare l’acompanyaven fins que s’adormia.

Vet aquí que un dia, el pare i la mare van sortir, no ho feien sovint però de tant en tant li demanaven a la veïna si podia fer-se càrrec del nen i ells dos sortien a sopar i a fer una volta. Aquella nit, una nit preciosa amb la qual s’encetava la primavera, l’Iu estava inquiet. No li venia gens de gust quedar-se sense la mare i el pare, precisament aquella nit… Els va dir.

-Per què dius precisament aquesta nit, Iu?- Van preguntar-li els pares.

-Doncs… Precisament avui…jo… preferiria que no marxéssiu perquè TINC POR que no comenci la primavera…i…

Pare i mare es van mirar resignats, van fer un bon petó al nen i es van disposar a marxar, tot dient-li a la veïna que li contés NOMÉS DOS CONTES i a l’Iu que no patís, que la veïna el cuidaria beníssim i que la primavera començaria igualment.

La veïna que era una dona molt gran de nom Margarita, va ajudar l’Iu a acabar-se el sopar, el va acompanyar mentre es rentava les dents i veient que el nen no tenia gens de ganes d’allitar-se, li va preguntar:

-Iu, que hi ha alguna cosa que vulguis fer abans de dormir?

-Margarita jo no vull anar a dormir – va dir ell.

-Molt bé, molt bé, doncs què et sembla si sortim al balcó una estoneta, i ens acomiadem del dia?

-Com?

-Sí! si vols abans de dormir diem bona nit a totes les criatures del bosc i la ciutat, d’aquesta manera sabran que vas a dormir i ningú no gosarà molestar-te.

-Ah sí? Sí!, molt bé! – va respondre el nen entusiasmat.

-La Margarita va trigar una mica a obrir la porta del balcó, era una d’aquelles portes de vidre, corredisses, de les que sempre s’enganxen. Quan per fi i amb molt d’esforç la bona dona va poder-la obrir, van sortir al balcó a contemplar la nit.

-Bona nit, lluna! – Va dir la Margarita decidida en veu força alta. L’Iu la va mirar atordit i va seguir:

-Bona nit, estels – Va dir l’Iu fluixet, amb una mica de vergonya.

-Bona nit, ocells petits i ocells enormes! – Va dir la Margarita ara amb la veu més forta encara.

-Feliç nit, pors – Va dir l’Iu ja més decidit.

-Feliç nit, I si…! – Va dir la Margarita aclucant l’ull a l’Iu.

I així van seguir per una bella estona, la veïna i el nen, acomiadant-se de tot el que coneixien primer, i del que imaginaven que existia a la nit, després.

L’Iu va dir bona nit al sol, perquè descansés i sortís sense problemes l’endemà, va desitjar feliços somnis als fantasmes, a les criatures nocturnes dels arbres i als sorolls, i fins i tot a la primavera. Als óssos que viuen molt lluny per si n’hi havia algun a la ciutat, i als nens i nenes, amics i companys d’escola, perquè no tinguessin por a la nit; va afegir tot ullant la veïna. La Margarita va dir bona nit als dormissons i els va convidar que els enviessin un so molt plàcid i tranquil per a l’Iu.

-I què són els dormissons, Margarita?

-Els dormissons són els minúsculs éssers de la nit que conformen la son. Si els desitges feliç nit, ells teixiran un so plàcid per tu, sense pors, només fet de somnis meravellosos.

I així va ser com l’Iu va anar a dormir més tranquil aquella nit. La veïna Margarita li va explicar NOMÉS DOS CONTES, i abans d’acabar el segon l’Iu dormia plàcidament.

Els dormissons es van encarregar que no es despertés en tota la nit i que aquesta fos plàcida.

D’ESPILLS I FOTOGRAFIES

–      Aleshores digue’m: podràs ajudar-me? Només aquest cop, un cop només.

Silenci

–     Res, no pots fer res?

Silenci

Elisenda va deixar la fotografia del seu pare damunt de l’escriptori. No havia gosat mai demanar-li res, però aquella noia li havia dit que un cop la seva mare li havia concedit un desig des del més enllà.

Déu ser més enllà del meu, es va dir escèptica i tot mirant de distreure’s es va asseure i va observar el mural de fotografies que estava refent. Ara la nena ja era gran i ella no portava els cabells tan llargs, estava disposada a actualitzar totes les imatges.

A les fotos més antigues s’hi veia jove, sense arrugues, cabells llargs i llustrosos, en canvi ara… La nena cada cop era més maca i s’havia fet tan gran! Va pensar en fer una cronologia, començar per l’extrem esquerra i seguir fins al final, perquè es veiés l’evolució del temps i com una creixia mentre l’altra anava envellint.

En una capsa de galletes hi conservava les fotos antigues, d’allà n’agafaria una de les de l’hospital,  quan l’Arlet era un nadó. La va trobar de seguida i la va posar la primera. La segona era el primer dinar a casa, els tres sols.

A poc a poc va anar fent la tria, amb parsimònia, les fotografies guardaven l’olor a galeta danesa. De sobte va trobar enganxada al darrera d’una de les fotografies una postal. Al dibuix s’hi representava Medea, era una postal en blanc i negre molt antiga. Al darrera hi havia la lletra barroca del seu pare, aquella cal·ligrafia preciosa escrita amb molt de compte, per unes mans fortes i grans. Sempre li deien que no semblava un escrivent al meu pare, va recordar. La va llegir un cop i un altre i li va pujar una sensació de plenitud. Va tornar a guardar-la al fons de la capsa i va seguir fent el mural.

Quan va acabar, el va penjar a la paret orgullosa, i tot girant-se cap a l’escriptori va fer l’ullet a la fotografia del seu pare: veus? no costava tant.

Al sortir de casa per anar a buscar la nena, va mirar-se al mirall de l’entrada, aquest li va tornar la imatge jove i llustrosa dels anys passats.

 

LA POETESSA

Mentre camina, la poetessa urbana cerca desesperada per on s’escapa la poesia a la ciutat. El seu pas és molt petit, com ella, una dona menuda enfundada en una parca negra i uns texans blaus, només els seus ulls fulgurants delaten el que passa en el seu interior; i que no és altra cosa que un munt de paraules que lluiten, lluiten per trobar la forma i sortir airoses cap a fora.

Què faig, es pregunta, mentre observa una manada de turistes fent fotos a les xemeneies del cada dia més famós barri del Poblenou. Ella s’empegueeix i arronsa les espatlles tot passant i desitjant que desapareguin de la seva vista aquells homes amb pantaló curt a ple mes de gener. Un d’ells fa un pas enrere per enquadrar la fotografia i, en fer-lo, tropissa amb ella, fent-la visible i en tocar-la per disculpar-s’hi, ella s’esgarrifa i fuig tot contestant no importa en un perfecte anglès. La poetessa sent una fúria enorme que li creix al pit i forçant molt les seves cames menudes va cap a la platja i hi arriba panteixant.

El mar blau l’assossega sempre, allà sí que s’atura i respira com si l’aire a prop del mar fora més pur, en un moment donat pensa que el blau li omple la vista i que no hi ha una urbs darrera, ni una ronda litoral, ni un passeig llarg i ple d’hotels i restaurants. Per un segon la blavor del mar la inunda i es sent per fi immersa en la poesia. Sí, encara podrà escriure! Sí! Tot i el barri, tot i la gent, tot i que no hi queda res del que era el Poblenou. Tot just dura un segon aquella plenitud quan torna el soroll dels cotxes que baixen fletxats per la ronda, i li arriben les rialles d’una parella de turistes que es magregen i riuen en anglès, si és que fins i tot el riure té idiomes, pensa.

La poetessa camina tota la tarda per la platja, les seves petjades són com les d’una nena, petites i enjogassades, ara s’ajup i agafa unes quantes petxines, ara s’acosta a l’aigua una mica, una mica més. Ara les paraules li pugen a la gola i no té on escriure-les, però és ara quan ho ha de fer. La marea s’endú l’aigua enrere una mica, ella agafa un pal i escriu a la sorra mullada la paraula POESIA amb esforç, endinsa molt el pal a l’arena, com quan era petita i creia que les paraules no se les podria emportar el mar, quan acaba d’escriure la paraula, la marea puja i s’endú totes les lletres, només hi queda el punt de la i, salvat de la marea.

La poetessa torna a casa alleugerida. Ho ha aconseguit.